Quan la UNESCO declara algun monument o zona, patrimoni de la humanitat, és un gran honor i alegria per la gent d'aquells llocs, no només pel reconeixement de que són part d'una cosa molt valuosa sinó per les repercusions positives que s'hi poden derivar.
I és en aquest segon fet on la besada amorosa de la UNESCO pot esdevenir en un enverinament per "excés d'amor". És previsible que molta gent d'altres parts del món vulguin veure de primera mà la bellesa o altres característiques que fan d'un lloc o monument tan important com per declarar-lo patrimoni de la humanitat, i a força de visitar-lo talment com en una invasió, acaben deteriorant-lo.
Aquest fenòmen succeix, entre altres llocs a Eivissa i Formentera, on la declaració de la posidònia oceànica com a patrimoni de la humanitat està coincidint en un deteriorament important d'aquesta planta importantíssima per les illes.
Crec que, en previsió d'aquest efecte habitual en altres patrimonis de la humanitat, les autoritats de la UNESCO que decideixen nomenar o no les diferents candidatures que es presenten haurien d'exigir, en el "dossier" que defensa les característiques del candidat, un estudi de com i a quin nivell limitar el nombre de visites a aquestos llocs perquè no en sofreixin un deteriorament complementari del que sol ser habitual per altres motius habituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada