dijous, 8 d’agost del 2019

La falta de vocació científico-tècnica, especialment entre les dones.

Ja fa anys que escolt i llegeix en diferents mitjans i plataformes que les professions científico-tècniques (especialment les enginyeries) tenen un dèficit important de mà d'obra. I aquest dèficit és encara més profund si el que es preten és aconseguir la paritat home-dona en aquest món, molt lluny d'aconseguir-se com queda evident en el nombre d'alumnes (dones) en els estudis corresponents on, si clàssicament ja no superaven el 25%, en els darrers anys encara ha baixat.

Com a professor i enginyer em sent doblement afectat per aquesta situació ja que crec en la convèniencia de les carreres STEM (en vocabulari més actual) i també en la necessitat d'un major equilibri entre els papers entre homes i dones en la nostra societat (encara que sense forçar les vocacions personals quan estan ben fonamentades).

Però tenc una intensa frustració quan veig que la majoria d'administracions, al menys les que m'afecten més directament a jo, no només no faciliten la promoció i consecució d'aquestes demandes sinó que sovint hi posen dificultats constantment.

En el tema de les vocacions tècniques en general, el repetit escapçalament que des de la LOGSE de 1991 s'ha fet als continguts de tipus tècnic especialment en els cursos de batxillerat és evident.

I en el cas de fomentar les vocacions femenines, no haurien d'esperar que cada professor de secundària, segons la seva mentalitat i possibilitats, empenyi en aquesta direcció sinó que haurien de plantejar plans per anar introduint aquest tipus de continguts tècnics ja des de primària, amb activitats creatives de caràcter lúdic, per rompre els estereotips de gènere socialment establerts des l'auba del temps. 

No em sembla una bona directriu (que és el que s'hauria d'esperar dels dirigents) confiar que la bona fe i esforç individual d'alguns docents i voluntaris  (entre els que jo no estic per falta d'energies, no d'interés) dugui el pes i el desgast que suposa aquesta gran responsabilitat.

Una possible acció, per fomentar aquest tipus de vocacions, i que no pot recaure en esforços individuals o de petits col·lectius seria fer algun producció audio-visual dirigida a infants on es mostràs d'una manera dinàmica i captivadora, les feines de les enginyeres i enginyers (tal com supòs que en anys enrera les series de CSI varen fer augmentar les vocacions de criminalistes). Al cap i a la fi, no es pot desitjar el que no es coneix, i entre la majoria de persones que conec de fora del món de l'enginyeria, es desconeix molt el que fan els enginyers i enginyeres.

La besada enverinada de la UNESCO

Quan la UNESCO declara algun monument o zona, patrimoni de la humanitat, és un gran honor i alegria per la gent d'aquells llocs, no només pel reconeixement de que són part d'una cosa molt valuosa sinó per les repercusions positives que s'hi poden derivar.

I és en aquest segon fet on la besada amorosa de la UNESCO pot esdevenir en un enverinament per "excés d'amor". És previsible que molta gent d'altres parts del món vulguin veure de primera mà la bellesa o altres característiques que fan d'un lloc o monument tan important com per declarar-lo patrimoni de la humanitat, i a força de visitar-lo talment com en una invasió, acaben deteriorant-lo.

Aquest fenòmen succeix, entre altres llocs a Eivissa i Formentera, on la declaració de la posidònia oceànica com a patrimoni de la humanitat està coincidint en un deteriorament important d'aquesta planta importantíssima per les illes.

Crec que, en previsió d'aquest efecte habitual en altres patrimonis de la humanitat, les autoritats de la UNESCO que decideixen nomenar o no les diferents candidatures que es presenten haurien d'exigir, en el "dossier" que defensa les característiques del candidat, un estudi de com i a quin nivell limitar el nombre de visites a aquestos llocs perquè no en sofreixin un deteriorament complementari del que sol ser habitual per altres motius habituals.