dissabte, 28 de setembre de 2013

Reflexions d'un assembleari-vaguista novell

En Bauçà (i ho escric així precisament perque sé que li molesta) i els seus assessors (encara que bastant autoritari, no crec que vagi sol en aquesta aventura) han aconseguit el que no havia vist en 19 anys com a professor: una gran quantitat de docents reunits, connectats i coordinats. Ni tan sols en les reunions de la CCP o del claustre que jo he viscut (que disortadament solen limitar-se a una exposició de diferents temes per part dels equips directius) havia vist tanta participació. I tot això envoltat sovint en una sensació de complicitat, de familiaritat, com una comunió col·lectiva (encara que les connotacions catòliques de l'expressió no m'entusiasmen).

I amb el recolzament bastant general de les families; tot un èxit.

Però se'ns nota que molts dels participants som novells i que ens falta "engreixar el mecanisme": postures passives de bastants de nosaltres quan es demanen voluntaris (redactar les actes, organitzar propostes, etc), confusió dels temes a tractar i a votar,  reunions massa llargues degudes a intervencions desenfocades, disperses o reiterades, debats incomplets per no agobiar massa als assistents... Fins i tot una certa ignorància dels objectius que estam compartint.

Jo, com a gran aficionat a la informàtica, i sobre tot de cara a mantenir aquesta estructura que hem aconseguit, una volta haguem resolt el conflicte (que el resoldrem) i tornem a les nostres rutines diàries, proposaria evolucionar cap a una assemblea 2.0 . Usar més les TIC (que no el TIL) per potenciar aquest esperit col·laboratiu.

En qualsevol cas hem "d'agrair" als individus que ens governen, que amb la seva gestió barruera i arrogant de la situació ens han unit més. I també ens ha fet perdre la por a fer vaga, fins i tot, una vaga indefinida que és el nivell de vaga més contundent.

I aquestes circumstàncies ens han donat poder, sobre tot després de comprovar que la nostra unió reforçada per les families ha aconseguit esquerdar el mur de prepotència dels dirigents del govern balear. Però és precisament amb la gestió d'aquest poder on crec que s'ha de filar més prim, perque és fàcil passar-se al "lado oscuro". 

La sensació que vaig tenir en la darrera assemblea, la del dia 26S, no em va deixar mica satisfet. A part de les imprecissions que abans he comentat, vaig sortir amb la idea que ens deixavem dur massa ràpid cap aquest costat fosc. Haviem tastat la sang de l'enemig i això ens esperonatjava més. No em va agradar la sensació de certa demagògia o populisme quan es va comparar l'actual situació amb les vagues dels anys vuitanta per animar la gent de continuar. Molts varem aplaudir entusiasmats l'apasionada intervenció on s'agraïa als protagonistes d'aquelles vagues l'educació pública de que podem gaudir avui dia. En aquells moments no sabia que aquelles vagues varen ser bàsicament per motius salarials (equiparació de docents amb la resta de funcionaris, segons he trobat). Potser no era l'únic o potser no importava.

El fet de parlar d'amagar les cartes i de retenir informació tampoc em fa sentir a gust. Puc entendre que són eines claus en una negociació amb polítics, però no m'agrada. Mai m'ha agradat massa jugar a les cartes, sobre tot si està en joc alguna cosa més important que l'orgull de guanyar o perdre. I tampoc m'agrada dir mentides o mitges veritats per convèncer a la gent. Una de les característiques de les que m'agrada presumir és l'honestedat que he heretat i adquirit dels meus pares, i no la sacrificaré per intentar aniquilar l'adversari afeblit, utilitzant la confiança de la gent més enllà dels motius usats per aconseguir-la. Per moltes ganes que tengui "d'exterminar" aquest govern (que són moltes), no usaré la posició avantatjosa aconseguida sense avisar de les meves intencions a qui fins el moment m'ha recolzat per aconseguir-la. La fi no justifica els mitjans. No tots, al menys per a jo. I tampoc tots els danys col·laterals són assumibles. Supòs que és per això que no em dedic a la política, encara que hagi de patir les decisions dels que sí s'hi dediquen (patint especialment des de fa uns quants anys).

En definitiva, vaig decidir no tornar assistir, de manera corpòrea, a cap assamblea general (i pel que sembla és bo per a tots perque en la que s'està fent mentre estic escrivint han aprovat els dos primers punts per unanimitat en menys d'1 hora, segons acab de veure al WhatsApp). Sí seguiré assistint, mentre duri la vaga al menys i mentre les reunions siguin profitoses, a les assemblees de l'Institut, sempre i quan senti que la meva presència és valorada positivament pels companys. 

I una última reflexió. La vaga, com molt bé va dir un company de l'institut, és un mitjà pensat en sistemes de producció on la paralització del treball perjudica directament a l'empresari, responsable dels efectes negatius percebuts pels treballadors. Usar el sistema de la vaga en l'administració és un sistema pervers ja que no perjudica al responsable de crear la situació negativa, és a dir, els governants, sinó que perjudica a la societat. Però és l'únic que de moment ens dóna la llei per fer-ho. Pensant, des de fa temps, en aquesta contradicció, avui se m'ha acudit una possible solució: en les administracions, les queixes dels treballadors podrien conduir-se cap a que poguessim decidir per votació la destitució del responsable polític de la situació. Així la mala gestió de "l'empresari" repercutiria directament en el seu benefici personal. Potser s'ho pensarien millor abans de fer les seves trastades.

Tal volta aquesta darrera reflexió pot ser una futura proposta per aquella assemblea 2.0 que comentava.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Reflexions d'un pare-professor sobre la vaga

Som pare i professor, i estic de vaga.

  Fa molts dies que estava madurant diferents idees per escriure una carta. Però tenia moltes idees diferents i tenia també moltes diferents intencions: contar a la gent el meu punt de vista, intentar conscienciar la "majoria silenciosa", desfogar-me de la ràbia, impotència i frustració, o transmetre la il·lusió i el coratge que cada matí i en cada concentració rep dels meus companys.

  Però per altra part, curiosament, des de que estic de vaga tenc menys temps que tenia en circumstàncies normals. Avui he trobat el moment, l'he fet, i és ara.

  En un primer moment havia pensat donar-li a l'escrit un to irònic plantejant que els nostres governants actuals ja haguessin estudiat amb el trilingüisme, ja que quan estudiaven no varen entendre la diferència entre dictadura o oligarquia i democràcia. I tampoc varen aprendre a parlar en català o castellà (en anglès encara no he sentit cap declaració de la consellera). La catequesi també la degueren fer trilingüe, ja que no entengueren que un dels deu manaments és no dir mentides.

  Però avui m'he assabentat d'una situació que m'ha entristit profundament, encara que no m'ha sorprès. Avui he sabut que alguns alumnes de segon de batxillerat del meu Institut, que conec des de 2n d'ESO, s'han vist forçats per la situació actual a passar-se a l'educació privada o a sortir de les Illes per intentar aconseguir les altíssimes notes que necessiten per començar la carrera que fa anys que desitgen. Els entenc i els don suport, a ells i als seus pares, que hauran de fer el sacrifici, a més de l'econòmic, de deixar amics i llocs coneguts i estimats en busca del seu somni. També m'entristeix que altres pares que s'estimen igual els seus fills no tendran ni tan sols aquesta opció.

 Esper, i per això seguiré fent vaga, que aquest sacrifici que tants estam fent per no doblegar-nos a l'obsessió desequilibrada d'unes poques persones (el Sr. Bauzá i pocs més) ens serveixi per evitar el que molts ens imaginaven que passaria a llarg termini: desmuntar l'educació pública de qualitat afavorint l'ensenyament privat. 

  Si ens agenollam ara, el Sr. Bauzá (no perdré les formes encara que en tenc moltes ganes) estarà aconseguint a molt curt termini el que estam lluitant tant per evitar. 

   Amb aquesta vaga m'estic donant compte de moltes coses: de la solidaritat i el coratge que sents quan veus tanta gent defensant el mateix que tu defenses; de l'obsessió,  prepotència i arrogància d'aquells que ens estan governant; de la nostra falsa democràcia, on aquells als que votam estan al servei dels seus dirigents de partit, que decidiran si incloure'ls o no en les properes llistes electorals. I també m'he adonat que les paraules d'Espriu estan molt vives:"A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol..."

  Esper donar-me compte de que la majoria silenciosa, quan es tracta de temes tan importants, sap alçar la veu. Els que pensau que tants de docents que protestam tenim raó, teniu una magnífica oportunitat a la manifestació del proper diumenge 29. Els que pensau que el que té raó és el president i els seus col·laboradors, podeu escollir qualsevol altre dia. 

J. Francesc Huguet
Enviat a Diario de Ibiza , Diario de Mallorca i Ultima Hora
Dia 25/9/2013


diumenge, 22 de setembre de 2013

Activitat fb fins dia 22/9/2013