dissabte, 9 de maig de 2020

Impostos i solidaritat

Fa uns dies em va preocupar llegir el que per desgràcia és massa habitual des de fa anys: Que grans empreses i grans fortunes no només s'aprofiten dels sous guanyats com a "resultat de la seva feina" (i en molts casos dels seus pocs escrúpols) sinó també de les ajudes dels estats, és a dir, dels impostos que pagam entre tots (elles també però molt inferiors en proporció).

Però això no és culpa, únicament, de les grans empreses (com escorpins de la nostra societat) sinó també dels governs que escollim dins la "pseudo-democracia" que tenim. Amb l'excusa de la llei (lleis antigues i/o preparades en la penombra per aquestes mateixes "personalitats") no es poc canviar la situació actual, diuen.

Les lleis, en les democràcies reals, les fa el poder legislatiu, escollit per la gent del carrer (una persona adulta, un vot) i per tant, quan una llei és injusta, aquest poder legislatiu té la legitimitat (i l'obligació moral) de canviar-la. Massa voltes en els darrers temps hem sentit que no es poden fer coses que moltes persones desitgen perquè van en contra de la llei.

Ara toca una altra volta (no perquè s'hagi fet moltes voltes abans sinó perquè moltes vegades abans s'hauria d'haver fet) fer les lleis que necessita la majoria de la gent. I aquestes lleis haurien d'anar en el sentit que cap empresa (o banc, que a voltes semblen un grup apart) que hagi rebut ajuts dels governs (ara o en crisis passades) pugui "disfrutar" de beneficis fins que no hagi retornat a la societat els ajuts rebuts. 

És a dir, que en aquestos següents anys, els impostos sobre els beneficis a les empreses que han rebut ajuts (en forma d'ERTOs, de rescats bancaris o del que hagi sortit dels fons públics per ajudar en una situació normalment privada) ha de ser del 100% mentre no es recuperin els fons invertits (o del 70% si el 30% restant es reinverteix en millorar l'empresa en aspectes favorables socialment com els relacionats amb la crisi climàtica, que també ens ha de preocupar).

Ja veurem si els nostres representants polítics tendran el seny, la valèntia i la decència necessàries per evitar la socialització de pèrdues i la privatització de beneficis que tant desgraciadament ens acostuman a acceptar.

diumenge, 19 d’abril de 2020

Un bon moment per a una BANCA PÚBLICA

Ja des de la crisi de 2008 pens que seria interessant disposar d'una banca pública. Per què volem sanitat pública, educació pública, ... i no banca pública?.

Jo personalment l'únic que necessit és tenir els meus estalvis protegits. El que menys m'interessa és que els bancs moderns (després de l'anihilació de les caixes de tota la vida) es dediquin a invertir amb els meus estalvis assumint jo tots els riscos i ells cobrant tant si jo guany com si perd (la qual cosa no lleva que la gent que hi treballa siguin bons professionals i que intentin maximitzar els meus guanys).

Ja hem vist que, si la banca privada s'equivoca, hi ha d'haver l'estat darrera per pagar els plats romputs. Doncs, per què no deixar que sigui el propi estat el que gestioni els nostres estalvis, reduint els interessos que hauran de pagar als banquers europeus per l'enorme deute que establiran com a conseqüencia d'aquesta nova crisi?

Pot ser el principal problema és que no es vol fer "competència deslleial" als banquers europeus (espanyols inclosos), no fos cosa que deixin de fer-se més rics a costa dels més pobres.

Pdt: L'argument de que l'empresa privada ho gestiona tot molt millor que els sistemes públics no és una veritat absoluta ni universal. Tant en el sector públic com en el privat hi ha bons professionals. El que sí és una veritat absoluta i universal és que l'empresa privada, a part de fer el servei, intenta obtenir beneficis, cosa que el sector públic no ha de buscar per pròpia definició. I en aquesta busqueda constant de maximitzar els beneficis hem pogut assitir en innumerables ocasions (sanitat, residències de gent gran, ...) que no s'obtenen (únicament) de millorar la gestió, sinó habitualment de retallar despeses i augmentar quotes.